ÀNIMA DE POBRE.

Dóna’ns, Senyor, una ànima de pobre
prou audaç per deixar,
com Abraham, la nostra terra,
els ídols de la pròpia llar,
tota la parentela i,
fins i tot si Tu ho demanes,
el fill damunt l’altar,
a fi de caminar a la llum
d’una Fe que travessa muntanyes.

Dóna’ns una ànima de pobre
prou contemplativa per escoltar
com el petit Samuel
una i altra vegada la teva veu.
Prou humil per aixecar-se,
una i altra vegada,
dient amb cor atent: ja va, Senyor.

Una ànima de pobre
prou deseixida per a avançar
de campament en campament
sense cansar-se,
per viure provisionalment en una tenda
sense instal·lar-se,
per menjar un mannà que cau cada dia de la teva mà.

Una ànima tan pobre
que sigui capaç de pledejar amb Tu
per deu justos d’una ciutat,
capaç de contemplar-te cara a cara
quedant-li el rostre il·luminat.
I, amb simplicitat i joia franca
capaç de ballar davant l’arca!

(Autoria desconeguda)